Poques vegades una amistat ha estat tan determinant per a la història de les idees com la dupla formada per Karl Marx i Friedrich Engels. Aquest think tank del pensament revolucionari marca de manera indiscutible la història del moviment obrer. Com sabem, el llegat intel·lectual que ens deixen ambdós és profundament desigual; la contribució teòrica de Marx al pensament comunista no és comparable amb les modestes aportacions d’Engels.
No obstant, si estudiem a fons la història de la seua producció intel·lectual, arribarem a la conclusió de que cap dels dos hauria esdevingut tant determinant sense la presència de l’altre. El marxisme deu agrair a l’atzar la convergència de dos personalitats que no sempre s’hi van dur bé, amb caràcters diferents i situacions econòmiques antagòniques.
Així i tot, els que estudiem el seu llegat solem trobar-nos en problemes per diferenciar quines van ser les aportacions d’Engels i quines les de Marx. La seua militància i vida conjunta difuminen la situació. També pot confondre que a la mort de Marx una part dels seus escrits foren editats i publicats per Engels, provocant en alguns casos una confluència de pensaments entre allò escrit pel difunt i les necessàries aportacions divulgadores del seu company.
Alguns dels conceptes i tesis marxianes van ser reinterpretades posteriorment per Engels —sobretot aquelles que no s’havien definit amb claredat en l’obra mare— i es difongueren a partir de la seua reelaboració. Aquest fet provocà dificultats per distingir quins eren els plantejaments originals de Marx i quins tenien l’empremta del seu company.
L’exemple principal i del qual deriven tota una sèrie de problemes el trobem en la utilització del terme «dialèctica». Primerament, hem de saber que Marx no especifica en cap moment en què consisteix allò que anomena «mètode dialèctic», el qual extrau de la filosofia hegeliana donant-li una interpretació personal. El que coneixem amb seguretat és que es tracta d’un mètode científic, és a dir, la manera que té Marx de procedir en la seua anàlisi científica de la societat capitalista. La definició exacta del mètode en sí —el procediment— no s’hi troba en l’obra de Marx.
Les conjectures possibles serveixen de ben poc per aclarir aquest dilema, donada l’ambigüitat i dispersió del terme. S’hi tracta d’un problema fonamental sense resoldre? Tal volta, però la suposició pot embrutar més que aclarir. Si Marx se centrà en l’anàlisi del capitalisme abans d’esclarir el mètode utilitzat degué ser per alguna raó de primordialitat. En tot cas, és sabut que el filòsof renà tenia pensat escriure un llibre dedicat a la dialèctica en acabar els textos econòmics, però hi va morir abans.
Va ser Engels qui utilitzà amb més assiduïtat la paraula «dialèctica». Com no hi va trobar en Marx una definició exacta del terme, el va interpretar —en referència tant al mot com el mètode— a partir dels escrits i converses que havia mantingut amb el seu company. No sols això, també intentà donar-li la consistència que no tenia als escrits marxians i generalitzar-lo com una part fonamental del seu pensament.
Per això quan Engels diu que la dialèctica és «la ciència de les lleis generals del moviment i el desenvolupament de la natura, la societat humana i el pensament» està anant molt més enllà de Marx, afirmant tesis que no estan presents en el filòsof renà. S’aprecia amb claredat que no refereix específicament al pensament com ho podria estar fent Marx quan parla del mètode científic, sinó també al desenvolupament de processos reals aplicats a la natura o la societat.
Ací radica la diferència fonamental entre les dues interpretacions de la dialèctica hegeliana. Per a Marx la dialèctica és, abans de tot, un mètode d’estudi de la realitat, i afirmar altra cosa seria anar més enllà del que hi ha sistematitzat a la seua obra. Es poden fer conjectures, com hem dit, però aquestes no són resolutives i ens desviarien del tema en qüestió. Per a Engels, en canvi, la dialèctica és la lògica que subjau a totes les coses. És més, dirà que el pensament és dialèctic perquè reflexa els moviments d’oposició que regeixen el món real. Aquests moviments funcionen a partir de tres lleis fonamentals: el pas de la quantitat a la qualitat i viceversa, la interpenetració dels oposats i la negació de la negació. Aquesta tríada lògica serveix per tallar, segons Engels, tots els fenòmens del món exterior que es reflecteixen en el pensament humà.
Aquesta interpretació de la lògica hegeliana l’anomenarà Engels «dialèctica materialista» —un terme mai utilitzat per Marx—. Consisteix en una mena de reutilització del mètode de Hegel però donant-li la volta: si per a Hegel la dialèctica es un autoreconeixement del concepte absolut que culmina al materialitzar-se —convertir-se en món—, Engels capgirarà aquesta fórmula argumentant que el concepte no procedeix de cap absolut ni es resol al fer-se món, més bé les idees i conceptes són el reflex de la matèria en la ment humana, la qual és capaç de copsar llur moviment dialèctic i convertir-lo en ciència. És a dir, no s’ha d’estudiar com es desenvolupa el concepte en un procés real sinó el contrari, com un procés real arriba a conceptualitzar-se en el pensament. Açò exemplificaria el pas d’allò que Engels anomena la dialèctica objectiva —aplicada al món i la realitat externa— a la dialèctica subjectiva —el pensament—.
Seria imprecís assignar aquest materialisme a Marx, a pesar que la tradició marxista parlarà posteriorment d’un «materialisme dialèctic» compartit pels dos camarades —cap dels dos utilitzarà mai aquest terme—. Marx edifica el seu mètode d’anàlisi a partir d’un materialisme divergent en punts clau.
Més enllà de la primacia de la realitat material front al pensament —tal i com ho fa Engels—, Marx postula la dependència de la consciència respecte les condicions materials. S’aprecia així l’objectiu de visibilitzar les inversions i falses aparences que ens han edificat intel·lectualment, és a dir, determinar com les relacions socials construeixen i normalitzen una particular visió del món. Amb el mètode dialèctic Marx desmembra els objectes i conceptes de la realitat material que es reprodueixen teòricament a la consciència. Aquestes figures conceptuals s’articulen científicament a l’economia política burgesa, la qual és criticada per Marx arran la inconsistència dels seus fonaments. Per això el subtítol de l’obra capital de Marx diu «crítica de l’economia política», i no «alternativa a l’economia política». El capítol primer de El Capital que culmina amb El fetitxisme de la mercaderia n’és el millor exemple d’aquest procedir.
En canvi, Engels presenta una separació entre l’objecte i el subjecte on allò que prima no és la comprensió de la manera de presentar-se l’objecte en la consciència, sinó la simple reproducció d’un mecanisme dialèctic objectiu en la subjectivitat individual, el qual aspira a donar una explicació determinista de tots els fenòmens externs —donades les fórmules dialèctiques emprades per Engels—. Aquest realisme contemplatiu s’hi troba pres de la passivitat. No explica la duplicació del món entre allò real i allò representat en la consciència, simplement ho dona per fet. Marx insereix precisament en la transició del fenomen a l’aparença com un problema sense resoldre. Engels deia que Marx veia un problema on els demés filòsofs una solució; la fita s’acompleix també amb ell mateix.
El fet que Engels parlés en reiterades ocasions del «nostre mètode» —una vegada mort Marx— per referir-se a la dialèctica materialista no ajudà en absolut a diferenciar les dues interpretacions. Tal i com hem dit, per a Marx la dialèctica sols era un mètode científic molt restringit, mentre Engels la considerava una teoria general del món: tot sembla explicable o deduïble mitjançant les seues lleis. La dialèctica així entesa no serveix per explicar gairebé res. Tan sols simplificant al màxim processos de gran complexió i forçant fins l’extrem les connexions històriques, lògiques i naturals es pot aplicar satisfactòriament aquesta cosmovisió.
Exemples d’aquest enfoc els tenim als textos tardans d’Engels escrits a partir de 1878 com l’Anti-Dühring, Dialèctica de la natura o Ludwig Feuerbach i el final de la filosofia alemanya.
El títol de l’obra Dialèctica de la natura, publicada pòstumament en 1925, evidencia quina era la inclinació metodològica d’Engels pel que fa a les ciències naturals. Al llarg de tota l’obra tracta d’aplicar el «materialisme dialèctic» als fenòmens naturals, la biologia, les matemàtiques i la física. Podríem parlar d’aquesta text com un tractat de filosofia natural. Marx no es dedicà mai a la filosofia natural, precisament perquè el seu sistema —si es que podem parlar de «sistema» en Marx— no pretén igualar fenòmens socials i naturals baix l’ombra d’un materialisme compartit.
Pel que fa a l’Anti-Dühring, publicat el 1878, constitueix l’obra més influent d’Engels dins el moviment obrer. Al text tracta de confrontar les tesis d’Eugen Dühring, el qual havia presentat una versió pròpia del socialisme —en la seua vessant tant filosòfica com econòmica— diferent a la marxista, fet que provocà una important adhesió d’algunes files de la socialdemocràcia alemanya. Marx estava ocupat en la redacció dels volums II i III de El Capital, per tant va ser Engels l’encarregat d’escriure una defensa de la teoria marxista.
S’hi tracta d’una obra amb gran influència de l’element circumstancial. Com el text de Dühring presentava una visió conjunta i sistemàtica de la societat, Engels no va tenir més remei que oposar també una òptica totalitzant dels problemes del moviment obrer a partir del marxisme, és a dir, respondre des del «socialisme científic» a totes les qüestions que envoltaven la societat i donar així una espècie d’orientació espiritual al moviment obrer. S’entén amb facilitat la contorsió que degué patir la teoria marxista d’aquella època per poder assolir el paper de cosmovisió i respondre satisfactòriament a l’empresa plantejada. Si s’observen els manuscrits de Marx, en cap moment es dedueix una cosmovisió general del món; el seu projecte és la «crítica» econòmica i filosòfica més enllà de la proposta.
Aquest text —l’Anti-Dühring— forma part d’un dels escrits més llegits pel moviment obrer abans de la Primera Guerra Mundial, molt més que El Capital. Va assolir un gran èxit entre la socialdemocràcia alemanya i els seus postulats es van elevar com la vertadera visió marxista del món. Les tesis d’Engels que aparentment resumien i facilitaven l’aprehensió de la teoria de Marx es convertiren en una mena d’ontologia tancada que no admetia fissures. Aquesta lògica es consolidà en la IIa Internacional a mans de Kautsky, considerat el teòric marxista més important una vegada mort Engels.
Posteriorment, serà Lenin el que verifique aquesta cosmovisió baix el paraigües d’un experiència revolucionària favorable, gràcies a la flexibilitat d’un esquema teòric que hauria sigut vàlid per exemplificar pràcticament qualsevol procés. Aquest «materialisme dialèctic» tancat —el Diamat— es consolidarà com l’única filosofia del moviment obrer amb l’ascens d’Stalin al poder. De l’aplicació d’aquest «materialisme dialèctic» a la història naix el «materialisme històric», una teoria defensada àmpliament pel «marxisme tradicional» o «marxisme-leninisme», on el pensament de Marx apareix deformat com una doctrina determinista i economicista que anul·la la capacitat crítica de l’obra original —de nou cal mencionar que Marx no utilitza mai el terme «materialisme històric»—. Les diferències entre allò que diu Marx i el que s’ha transmès baix el rètol de «marxisme-leninisme» —una de les doctrines polítiques més populars de la història del segle XX— donaria per a un article molt més llarg. Podríem dir, a grans trets, que s’edificà com un generador d’identitat política més enllà d’una visió coherent amb la realitat material.
No obstant, hem de ser justos amb Engels pel que fa a les seues intencions teòriques. Engels sabia perfectament que amb la seua concepció de la dialèctica objectiva —aplicada a tot procés real— no es podia explicar gairebé res. Aquesta teoria té una validesa general, però els fenòmens concrets s’han d’estudiar a partir del seu desenvolupament particular. Entendre una situació concreta necessita d’un anàlisi empíric que després podrà ser assimilat dins de l’esquema general de la dialèctica —la idoneïtat o no d’aquest esquema general és un debat diferent—. El plantejament d’Engels divergia del de Marx, tal i com hem assenyalat, però no era un pensament ingenu.
No ho van entendre així els «marxistes» de la IIa Internacional, que oblidaren aquesta dimensió del plantejament d’Engels per convertir-lo en un esquema mecànic i buit de contingut amb pretensions d’explicar tot tipus de procés real, on el pensament es converteix en un reflex passiu de la realitat. Un exemple d’aquesta deficient interpretació el tenim al text de Lenin Materialisme i empiriocriticisme.
També cal posar en valor la contribució d’Engels per combatre el materialisme mecanicista de la filosofia alemanya de l’època, amb el seu màxim representant en Feuerbach. Aquest mecanicisme tractava d’explicar tots els fenòmens de la natura mitjançant les lleis de la ciència —mecànica i matemàtiques—. Açò impedia considerar els canvis qualitatius donat que assimilava tot procés en l’equitat quantitativa —el moviment no és canvi, és un desplaçament mecànic producte de la interacció de dos cossos—. Per tant es negava el salt qualitatiu de les coses; la transformació no hi tenia cabuda. La proposta del «materialisme dialèctic» d’Engels supera aquesta visió estàtica de la natura, introduint el canvi com una part fonamental del desenvolupament. El moviment no s’explica pel xoc mecànic entre dos cossos, sinó perquè la suma de petits canvis quantitatius es tradueixen en un salt qualitatiu, és a dir, una transformació que altera la composició de les coses, un fet aparentment innegable que exemplifica el incessant moviment de la natura.
Finalment i després de tot el que hem dit, seria injust també privar a Engels del lloc que li correspon en la història del pensament anticapitalista. Primer, per tractar de defensar en tot moment un «socialisme científic» que fera de contrapès real als postulats de l’economia política burgesa. Deixant d’un costat les confusions hermenèutiques, el seu paper com a divulgador i teòric va ser de gran importància per al moviment obrer. Segon, pel seu compromís amb els més desfavorits, tractant en tot moment que la filosofia no fora un saber erudit inaccessible per a la majoria de la població. Tercer i últim, per la confiança i ajuda cap al seu amic Marx, que li van servir de suport i motivació per poder seguir escrivint en els moments més difícils. Si no fos per Engels, probablement Marx no hauria escrit mai res significatiu, o simplement hagués passat desapercebut.
Aquest article va ser publicat a la revista Catarsi Magazin: https://catarsimagazin.cat/engels-marx-dialectica-economia-politica/
Añadir comentario
Comentarios